1. |
Mentides (Ketamina)
02:27
|
|||
|
Mentides
Segrestats a la tomba, la meva gent espera.
Apinyats al petit forat del prestatge.
Diuen que res no m’ha de faltar,
que m’han fet un lloc senzill i còmode,
que descansaré i deixaré de patir.
Diuen, els meus morts,
que estaré en bones mans.
M’ho diuen, i menteixen.
|
||||
2. |
||||
|
Les hores mortes
Les catifes han deixat de volar,
enceses com meteorits han caigut
sobre el planeta,
segrestant-me la llum com un llençol
sobre la llàntia.
Avui, aquell lloc on s’amaguen
tots els crits de l’univers,
ha decidit callar per sempre,
i deixar-me mut a mi també,
i cavar una fosa molt profunda,
on només hi cap aquesta absència.
Em palpo la carn trista;
braços, cames, cara, i em veig sense ulls
la carn desfeta.
No creia possible
veure marxar als ocells de manera
tant sobtada,
no creia possible perdre
per sempre el riu, en aquest delta
terrible, erm, ja sense vida.
On és l’aigua?,
on és ara la font de la que brollo?
no tinc esquena,
davant meu, tant sols el mar
és un projecte.
|
||||
3. |
||||
|
Els àngels han tornat a morir,
perduts en un gorg dins la boira,
en un fum dens on els nens neden
com gossos a la moqueta.
Es va acabar el món darrere del món
es va acabar la foscor després dels ulls,
el marc sense foto,
una petjada molt antiga, que ha començat a caminar.
Ara em transformaré en un animal,
ja he estat absent massa temps.
Trepen els miratges mentre
els icebergs m’ expliquen
que els peixos han començat una guerra,
i que l'herba ha crescut sobre gossos i gats
com un eixam d'udols.
Aquesta nit no ho aconseguirem
cau sobre nosaltres la lluna , la por,
ni Lucífer ha estat esbocinat al trapezi,
ni hem acabat arrestats per haver parlat el silenci.
Som un instant de dolor,
un cosmos de carn,
som alguna cosa morta que sembla
per moments viva encara.
Els nens cauen per les escales com un canaló
que desaigua,
que ens mostra el camí amb
una petita commoció
a l'escala del soterrani.
Mare, jo vaig estar a l'exèrcit.
|
||||
4. |
||||
|
Sóc tanta pols!
El sol plora un foc trist entre rajoles d’hospital,
però fa fred, un fred de llum encegadora
que en poca estona m’ha cremat els somnis.
Alguns pensen que a tot es pot posar ciment
i fer un pàrking,
però som la cànula don brolla el formigó.
Sóc una pissarra sense escriure, bruta,
oblidada ja.
Em perdo a la meva textura, crisàlida
de buidor polsegosa, una boira de guix abandonat
i de pols negligida.
Sóc tanta pols!
Persisteixo enfosquint-me, com una matriu sense parir,
pura, indemne.
|
||||
5. |
||||
|
Carn fugaç
En el més profund del bosc, els insectes callen,
sorpresos per la llanterna callen,
amaguen que una mare no pot ajudar-nos,
encara que visquem en aquesta ciutat cimentada de dolor,
i li demanem auxili desesperats.
El sexe és una malaltia meravellosa
entre les criatures estranyes ,
I fins i tot morir és un acte d'erotisme
quan la carn vella juga al passadís.
Cal mostrar interès doncs,
a arrossegar les nostres baves
per la vida, quan en realitat el terrible forat
on pasturen els somnis,
no coneix pietat i va néixer il•luminat pel fred,
com una àvia espessa i fosca
que molt lentament ens menja els budells,
com insectes de llum creuant
un món on els gats són un vapor fosc
que balla sobre els braços dels arbres.
Aquest rostre malaltís que somriu i plora alhora,
els siamesos maleïts, farcits de fum,
criatures horribles que es repeteixen a si mateixes
com un fractal, mentre ploren com estels sense nit,
per guardar el buit de l'arbre.
La Mare no ens sent,
perquè els seus crits ofeguen els nostres.
|
||||
6. |
||||
|
El darrer Si bemoll
Ahir al vespre em vas tocar la galta,
i em vas dir que el dolor no és el destí final,
vas parlar-me del miracle de ser un malparit
i penedir-se,
i jo et vaig dir que la muntanya em fa sentir
la pau del món.
Tu eres la manta que al capvespre
posposa la terrible gelor de la por,
la implacable bellesa de la venjança,
la fascinació pel tro que s’apropa.
Però ara, com una nena que ha perdut el nom,
t’ha crescut aquella bèstia,
aquell fill bord, indesitjat.
T’ha crescut mut durant set anys,
el meu germà.
El meu germà se t’ha endut d’una esgarrapada,
t’ha raptat per a fer-me mal,
t’ha clavat el més recondit dels monstres,
aquell que m’espera projectat allà on ara dorms.
I tu, ajaçada com una Leonor perfecta,
has tornat marbre l’amor que vaig veure marxar
amb el darrer Si bemoll de la màquina que t’assistia.
Ara només voldria tenir un bonic jardí per a destroçar.
|
||||
Zé Pekeño Barcelona, Spain
Zé Pekeño is one man band of drone noise doom from Barcelona.
Noise brutality, density and darkness of doom, and
experimental drone songs. He has published 29 musical works, also has taken part in 6 compilations, and has collaborated in 5 other musicians works.
... more
Zé Pekeño recommends:
Entramat
by Orquestracions Dissonants Internes (O.D.I.)
An experimental and improvisation ritual, linked to the visual and poetic phenomenon since 1999.
go to album
Started out in Barcelona, featured on 'Festival de Jazz Ciutat Vella' in 90', continuing in brutal death band Entropia before moving to Monistrol de Montserrat to form a series of bands ...
go to albumIf you like Zé Pekeño, you may also like:
COSMIC SESSIONS
by autotectonic
Ontario act Autotectonic offers up 10 stunning experimental tracks, fusing drone, power electronics & noise into a gripping whole.
go to album
Passive Listening / Doom Scrolling
by Megadead
Megadead offers a set of meditative, carefully constructured experimental pieces that capture a longing for escapism.
go to album
Crawling From The Wreckage
by Chaos Emeralds
The music of Reading group Chaos Emeralds feels like it weighs megatons, with its thick rivers of distorted guitar and gluey textures.
go to album
Drowse / Planning For Burial split
by Glowing Window Recordings
Split cassette featuring Drowse's discomforting experimental drone-pop and Planning for Burial's dark, heavy, all-suffusing sound.
go to album
